Espectacle en català
1h. 30min.
Fitxa artística
Una obra d'Oriol Genís i Mont Plans
Dramatúrgia i direcció: Albert Arribas
Intèrprets: Mont Plans i Oriol Genís
Vídeo: Arnau Artigas
Producció executiva: Teorema Teatre
Ajudantia de direcció: Eva Vilar
Cap tècnic del teatre: Roger Muñoz
Màrqueting i comunicació Focus
Fotografies: Carme Ferrer
Disseny gràfic Santi&Kco
És una producció de Centaure Produccions i Teorema Teatre
Amb el suport de l’OSIC
Agraïments: Família Llurba i Càndida Pérez. Sala Beckett /Obrador Internacional de Dramatúrgia i Espai BES.Ionesco, Fellini, Marília Samper, Marc Rosich, Lluïsa Cunillé i Manolo Da Costa. Jordi Domènech.
Distribució: Bitò Produccions
Sinopsi
La Mont, després de molts anys farta de carregar l’estigma de ser considerada només una actriu còmica, tenia ganes de fer una obra “profunda” per reflexionar sobre la vellesa i el pas del temps. Una obra com Les cadires de Ionesco, aquell mite del “Teatre de l’absurd” en què dos vells preparen una sala buida plena de cadires per transmetre a uns convidats – que potser ja no vindran mai – el missatge conclusiu de tota una vida.
L’Oriol – probablement l’actor que més personatges ha representat mai a Teatre Nacional de Catalunya – estava una mica cansat de les excentricitats del teatre contemporani i tenia unes ganes enormes de fer un teatre més “relaxat”. Malgrat la seva trajectòria en el món de l’escena més “alternativa” i estrambòtica, l’Oriol va començar fent sarsueles i teatre infantil, i de tant en tant encara es pregunta si no hauria estat més feliç si s’hagués pogut dedicar a fer teatre popular sense aspiracions artístiques ni intel·lectuals.
La Mont va anar a buscar l’Oriol convençuda que li obriria les portes d’alguns teatres públics o subvencionats, i a l’Oriol li va semblar que amb una estrella còmica com la Mont aconseguiria, per fi, tornar al teatre més entretingut per passar l’estona. Però la realitat va ser que durant uns quants anys tots dos actors van recórrer els diferents despatxos de programadors amb les seves propostes, sense gaire èxit. Ara bé: de cop, les coses semblen haver canviat, i aquestes dues velles glòries del teatre català per fi podran plantar les seves cadires en un escenari que les aculli amb els braços oberts...
L’Oriol – probablement l’actor que més personatges ha representat mai a Teatre Nacional de Catalunya – estava una mica cansat de les excentricitats del teatre contemporani i tenia unes ganes enormes de fer un teatre més “relaxat”. Malgrat la seva trajectòria en el món de l’escena més “alternativa” i estrambòtica, l’Oriol va començar fent sarsueles i teatre infantil, i de tant en tant encara es pregunta si no hauria estat més feliç si s’hagués pogut dedicar a fer teatre popular sense aspiracions artístiques ni intel·lectuals.
La Mont va anar a buscar l’Oriol convençuda que li obriria les portes d’alguns teatres públics o subvencionats, i a l’Oriol li va semblar que amb una estrella còmica com la Mont aconseguiria, per fi, tornar al teatre més entretingut per passar l’estona. Però la realitat va ser que durant uns quants anys tots dos actors van recórrer els diferents despatxos de programadors amb les seves propostes, sense gaire èxit. Ara bé: de cop, les coses semblen haver canviat, i aquestes dues velles glòries del teatre català per fi podran plantar les seves cadires en un escenari que les aculli amb els braços oberts...